Deixem l'Aragó.
S'acaba el rodatge
aragonès a Belchite viejo, aquell poble que va ser bombardejat l'estiu del 37
per l'exèrcit republicà, les runes del qual resten dempeus esquelètiques amb
finestres d'ulls de cadàver que deixen
passar un cel blavíssim. Ara hi rodem Incerta Glòria. Estem a 38 graus i la
neu-espuma que escupen les mànegues d'aigua del cotxe de bombers cedit
gentilment per l'ajuntament de Saragossa es fon molt depressa. L'escena a la
pel.lícula representa un poble abandonat correcuita per la por de les bombes
dividit per una filferrada: a una banda els republicans a l'altra els
nacionals. -Así era-, em diu l'alcalde de l'ajuntament. Els soldats d'ambdós
bàndols saquegen el costat del carrer que els toca. En Lluís ( Marcel Borràs)
ha trobat un cavall de cartró i el pren per al seu fill, una remor a l'altra
banda el sobta i desenfunda l'arma. Abrigat amb una espessa capa el soldat
enemic esclata en una gran riallada, és en Soleràs ( Oriol Pla), el seu company
de l'ànima. Què hi fa al costat enemic? Com en el Tercer home quan Josep Cotten
descobreix a Orson Welles en la Viena devastada, la nostra Incerta glòria és
una història d'amistat profunda que topa, també, amb les ètiques confrontades
dels protagonistes. Repetim diverses vegades la riallada d'en Soleràs perquè
fereixi, sonora, encara més. És el ritual del silenci sepulcral que exigeix el
tècnic de so. Sopem sota el tendal i s'ha fet de nit i recomença el rodatge:
Acció! Talleu! Bona! No perdo de vista L'Agustí més tranquil però que comença a
acusar, com tot l'equip, els dies i dies de rodatge. Em tanco al despatx
improvisat de producció per repassar una i altra vegada els números amb l'Aleix
i el Gaiska, el soci aragonès fins que sentim aplaudiments. S'ha acabat per
avui.
Em reca deixar Belchite sense una caminada pel
llarg carrer esventrat del poble. S'han apagat els focus i una lluna mora
llueix nítida sobre el meu cap. Com s'acostumen els
ulls a la foscor! Sota la volta del
cel camino i camino i les veus de l'equip s'esllangueixen. Els espectres dels
edificis amb el silenci de la nit impressionen encara més. Sembla mentida que
allà hi hagués hagut tanta vida! Ensopego amb unes escales que em condueixen a
l'interior de l'església del poble, ho reconec pels arcs i per la bòveda
esfondrada que com una immensa boca rodona deixa veure el cel netíssim clapejat
d'estrelles. Quina infinitud té el moment! Em sona el mòbil i m'espanta. És la
Maria. -Isona on pares? Tanquen la portalada i tothom es fora! Ho sabia!- Ara sí que encenc la llanterna del mòbil per refer el camí
corrents i no ensopegar en el darrer tram amb els objectes cremats que hem
escampat per terra, llibres, cadires, tossos de carros, vaig per la banda
republicana del poble, aquí no dubto.
L'endemà tornem cap a
Barcelona i travessem la carretera vorejant els kilòmetres i kilòmetres de la
pell d'elefant dels Monegros. No es poden no estimar els Monegros amb aquesta
rotunditat pètria que no oblidarem, com no oblidarem els suport incondicional
de les autoritats i la població aragonesa que han fet d'Incerta Glòria la seva
pel.lícula. Ara acabarem de rodar-la a Catalunya a partir de la setmana que ve.
I les escenes que vénen són una feinada ingent, un repte que desitgem amb tota
la nostra ànima!
Isona
Passola
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Dejamos Aragón.
Termina
el rodaje aragonés en Belchite viejo, aquel pueblo que fue bombardeado en el verano
del 37 por el ejército republicano, los escombros que quedan en pie
esqueléticos con ventanas de ojos de cadáver que dejan pasar un cielo
azulísimo. Ahora rodamos allí Incerta
Glòria. Estamos a 38 grados y la nieve- espuma que escupen las mangueras de
agua del coche de bomberos cedido gentilmente por el ayuntamiento de Zaragoza,
se funde muy deprisa. La escena en la película representa un pueblo abandonado
precipitadamente por el miedo de las bombas dividido por una alambrada: en un
lado los republicanos en el otro los nacionales. –Así era-, me dice el alcalde
del ayuntamiento. Los soldados de ambos bandos saquean el lado de la calle que
les toca. Luis (Marcel Borràs) ha encontrado un caballo de cartón y lo toma
para su hijo, un ruido en el otro lado de la calle le sobresalta y desenfunda
el arma. Abrigado con una espesa capa, el soldado enemigo estalla en una gran
carcajada, es Soleràs (Oriol Pla), su compañero del alma.
¿Qué
hace en el lado enemigo? Como en el Tercer hombre cuando Josep Cotten descubre
a Orson Welles en la Viena devastada, nuestra Incerta Glòria es una historia de amistad profunda que choca
también con las éticas confrontadas de los protagonistas. Repetimos varias
veces las carcajadas de Soleràs para que hiera la risa, todavía más. Es el
ritual del silencio sepulcral que exige el técnico de sonido. Cenamos bajo el
toldo y ha caído la noche y recomienza
el rodaje: ¡Acción! ¡Cortar! ¡Buena! No pierdo de vista a Agustí más tranquilo
pero que comienza acusar, como todo el equipo, los días y días de rodaje. Me
cierro en el improvisado despacho de producción para repasar una y otra vez los
números con Aleix y Gaiska, el socio aragonés, hasta que oímos aplausos. Se
acabó por hoy.
Me
duele dejar Belchite sin una caminata por la larga calle destripada del pueblo.
Se han apagado los focos y una luna mora luce nítida sobre mi cabeza. ¡Cómo se
acostumbran los ojos a la oscuridad! Bajo la bóveda del cielo ando y ando y las
voces del equipo languidecen. Los espectros de los edificios con el silencio de
la noche impresionan aún más. ¡Parece mentira que allí hubiera habido tanta
vida! Tropiezo con unas escaleras que me conducen al interior de la iglesia del
pueblo, la reconozco por los arcos y por la bóveda derrumbada que como una
inmensa boca redonda deja ver el cielo limpísimo moteado de estrellas. ¡Qué
infinidad tiene el momento! Me suena el móvil y me asusta. Es María. -¿Isona
dónde estás? ¡Cierran el portón y todo el mundo está fuera! ¡Lo sabía!- Ahora
sí que enciendo la linterna del móvil para rehacer el camino corriendo y no
tropezar en el último tramo con los objetos quemados que hemos esparcido por el
suelo, libros, sillas, partes de carros, voy el lado republicano del pueblo,
aquí no dudo.
Al
día siguiente volvemos a Barcelona y cruzamos la carretera bordeando los
kilómetros y kilómetros de la piel de elefante de los Monegros. No se puede no
querer a los Monegros con esta rotundidad pétrea que no olvidaremos, como no
olvidaremos el apoyo incondicional de las autoridades y la población aragonesa
que han hecho de Incerta Glòria su
película. Ahora terminaremos de rodar en Cataluña a partir de la próxima
semana. Y las escenas que vienen son un trabajo enorme, ¡un reto que deseamos
con toda nuestra alma!
Isona
Passola
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada