dilluns, 27 de juny de 2016

FI DEL RODATGE D'INCERTA GLÒRIA

Fi del Rodatge d'INCERTA GLÒRIA 

Quan s'acaba el rodatge duríssim després de vuit setmanes i amb horaris girats per les escenes nocturnes, la fatiga de l'equip és molt gran, però només de sentir el darrer cop de claqueta comença l'enyorament de tanta intensitat compartida, de tant esforç abocat: les abraçades i els plors dels actors, dels tècnics, de tots aquells que han fet possible que del no-res en surti una pel·lícula que si és bona, quedarà per la història. I si això passés amb aquesta INCERTA GLÒRIA tothom sap que es deurà al seu talent i a la seva aportació sota la batuta ferma i alhora sensible d'aquest magistral arquitecte de les emocions que és l'Agustí Villaronga.

Si el rodatge de PA NEGRE, el vam acabar estimbant el cavall pels cingles de Tavertet, commocionats pel que acabàvem de fer, INCERTA GLÒRIA l'hem acabada amb l'escena més divertida del guió: els soldats al riu en plena canícula reben les ordres del seu superior, el tinent Picó -David Bagés- que els hi clava un discurs sobre els grans enemics de l'exèrcit, els polls i la pornografia davant la perplexitat d'un Lluís -Marcel Borràs- que s'acaba d'incorporar a la companyia. En nom de la higiene reparteix sabons a tort i a dret i els ordena que no tinguin vergonya d'ensenyar les vergonyes i amb el crit de -rompin files!- una cinquantena d'homes, desempallegant-se dels uniformes, salten a l'aigua nus i eufòrics, cridant -Visca la república!- La disciplina del rodatge no impedeix una gresca considerable i una enveja dels que no som actors perquè la calor del 22 de juny és considerable.
Després una corrua de carros tirats per ases i cavalls carregats de maletes, flassades i objectes personals s'endurà en Lluís, la Trini -Bruna Cusí- el seu fill Ramonet i un grapat d'homes i dones que han perdut la guerra, els nostres refugiats, cap a l'exili.
Amb aquesta alegria i aquesta tristesa que sintetitzen bé l'estat d'ànim de tothom i que no s'ha volgut perdre l'Oriol Pla, malgrat que no li toca la seqüència, amb aquesta felicitat per la bona feina ben feta, vull donar gràcies a un equip tècnic i artístic que ha estat a l'altura d'un projecte tan ambiciós.
Us agraeixo la il·lusió, l'esforç i l'ofici que heu bolcat en el rodatge d'aquesta INCERTA GLÒRIA que amb el vostre talent i la vostra generositat d'incerta, podeu estar-ne ben segurs, no en tindrà res. Una abraçada ben estreta d'agraïment i d'amistat que us abraci d'un a un, d'una a una i a tots alhora!




Isona Passola


---------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Fin de rodaje de INCERTA GLÒRIA.

Cuando termina un rodaje durísimo después de ocho semanas y con horarios revueltos por las escenas nocturnas, la fatiga del equipo es muy grande, pero sólo oír el último golpe de claqueta empieza la añoranza de tanta intensidad compartida, de tanto esfuerzo dedicado: los abrazos y los llantos de los actores, los técnicos, de todos aquellos que han hecho posible que de la nada salga una película que si es buena, quedará para la historia. Y si esto pasara con esta INCERTA GLÒRIA todo el mundo sabe que será por su talento y su aportación, bajo la batuta firme y a la vez sensible, de este magistral arquitecto de las emociones que es Agustí Villaronga.
Si el rodaje de PA NEGRE lo acabamos tirando el caballo por los acantilados de Tavertet, conmocionados por lo que acabamos de hacer, INCERTA GLÒRIA la hemos finalizado con la escena más divertida del guión: los soldados en el río en plena CANICULA recibiendo las ordenes de su superior, el teniente Picó - David Bagés – que les suelta un discurso sobre los grandes enemigos del ejército, los piojos y la pornografía ante la perplejidad de Lluís – Marcel Borràs- que se acaba de incorporar a la compañía. En nombre de la higiene reparte jabón a diestro y siniestro y les ordena que no tengan vergüenza de enseñar las vergüenzas y con el grito de – ¡rompan filas!- una cincuentena de hombres, deshaciéndose de los uniformes. Saltan al agua desnudos y eufóricos, gritando – ¡Viva la república!-. La disciplina del rodaje no impide una juerga considerable y una envidia de los que no somos actores porque el calor del 22 de junio es considerable.
Después una hilera de carros llevados por burros y caballos cargados de maletas, mantas  y objetos personales que se lleva a Lluís, a Trini – Bruna Cusí-, y a su hijo Ramonet y un grupo de hombres y mujeres que han perdido la guerra, nuestros refugiados, hacia el exilio.
Con esta alegría y esta tristeza que sintetizan bien el estado de ánimo de todos y que no se ha querido perder Oriol Pla, aunque no le tocase secuencia, con esta felicidad por el trabajo bien hecho, quiero dar las gracias a un equipo técnico y artístico que ha estado a la altura de este proyecto tan ambicioso.
Os agradezco la ilusión, el esfuerzo y la experiencia que habéis depositado en el rodaje de esta INCERTA GLÒRIA que con vuestro talento y vuestra generosidad de incierta, podeis estar seguros,  no tendrá nada.  Un abrazo muy fuerte de agradecimiento y amistad, que os abrace de uno en uno, de una en unay todos a la vez.


Isona Passola



Els actors Oriol Pla, Bruna Cusí i Marcel Borràs


Lucia Faraig, foto fixa, i Mercè Paloma, figurinista, i l'equip 


L'equip de rodatge d'INCERTA GLÒRIA


dilluns, 13 de juny de 2016

DEIXEM L'ARAGÓ


Deixem l'Aragó.

S'acaba el rodatge aragonès a Belchite viejo, aquell poble que va ser bombardejat l'estiu del 37 per l'exèrcit republicà, les runes del qual resten dempeus esquelètiques amb finestres  d'ulls de cadàver que deixen passar un cel blavíssim. Ara hi rodem Incerta Glòria. Estem a 38 graus i la neu-espuma que escupen les mànegues d'aigua del cotxe de bombers cedit gentilment per l'ajuntament de Saragossa es fon molt depressa. L'escena a la pel.lícula representa un poble abandonat correcuita per la por de les bombes dividit per una filferrada: a una banda els republicans a l'altra els nacionals. -Así era-, em diu l'alcalde de l'ajuntament. Els soldats d'ambdós bàndols saquegen el costat del carrer que els toca. En Lluís ( Marcel Borràs) ha trobat un cavall de cartró i el pren per al seu fill, una remor a l'altra banda el sobta i desenfunda l'arma. Abrigat amb una espessa capa el soldat enemic esclata en una gran riallada, és en Soleràs ( Oriol Pla), el seu company de l'ànima. Què hi fa al costat enemic? Com en el Tercer home quan Josep Cotten descobreix a Orson Welles en la Viena devastada, la nostra Incerta glòria és una història d'amistat profunda que topa, també, amb les ètiques confrontades dels protagonistes. Repetim diverses vegades la riallada d'en Soleràs perquè fereixi, sonora, encara més. És el ritual del silenci sepulcral que exigeix el tècnic de so. Sopem sota el tendal i s'ha fet de nit i recomença el rodatge: Acció! Talleu! Bona! No perdo de vista L'Agustí més tranquil però que comença a acusar, com tot l'equip, els dies i dies de rodatge. Em tanco al despatx improvisat de producció per repassar una i altra vegada els números amb l'Aleix i el Gaiska, el soci aragonès fins que sentim aplaudiments. S'ha acabat per avui.
Em reca deixar Belchite sense una caminada pel llarg carrer esventrat del poble. S'han apagat els focus i una lluna mora llueix nítida sobre el meu cap. Com s'acostumen els ulls a la foscor! Sota la volta del cel camino i camino i les veus de l'equip s'esllangueixen. Els espectres dels edificis amb el silenci de la nit impressionen encara més. Sembla mentida que allà hi hagués hagut tanta vida! Ensopego amb unes escales que em condueixen a l'interior de l'església del poble, ho reconec pels arcs i per la bòveda esfondrada que com una immensa boca rodona deixa veure el cel netíssim clapejat d'estrelles. Quina infinitud té el moment! Em sona el mòbil i m'espanta. És la Maria. -Isona on pares? Tanquen la portalada i tothom es fora! Ho sabia!- Ara sí que encenc la llanterna del mòbil per refer el camí corrents i no ensopegar en el darrer tram amb els objectes cremats que hem escampat per terra, llibres, cadires, tossos de carros, vaig per la banda republicana del poble, aquí no dubto.
L'endemà tornem cap a Barcelona i travessem la carretera vorejant els kilòmetres i kilòmetres de la pell d'elefant dels Monegros. No es poden no estimar els Monegros amb aquesta rotunditat pètria que no oblidarem, com no oblidarem els suport incondicional de les autoritats i la població aragonesa que han fet d'Incerta Glòria la seva pel.lícula. Ara acabarem de rodar-la a Catalunya a partir de la setmana que ve. I les escenes que vénen són una feinada ingent, un repte que desitgem amb tota la nostra ànima!
                                                                           
Isona Passola


---------------------------------------------------------------------------------------------------------------


Dejamos Aragón.

Termina el rodaje aragonés en Belchite viejo, aquel pueblo que fue bombardeado en el verano del 37 por el ejército republicano, los escombros que quedan en pie esqueléticos con ventanas de ojos de cadáver que dejan pasar un cielo azulísimo. Ahora rodamos allí Incerta Glòria. Estamos a 38 grados y la nieve- espuma que escupen las mangueras de agua del coche de bomberos cedido gentilmente por el ayuntamiento de Zaragoza, se funde muy deprisa. La escena en la película representa un pueblo abandonado precipitadamente por el miedo de las bombas dividido por una alambrada: en un lado los republicanos en el otro los nacionales. –Así era-, me dice el alcalde del ayuntamiento. Los soldados de ambos bandos saquean el lado de la calle que les toca. Luis (Marcel Borràs) ha encontrado un caballo de cartón y lo toma para su hijo, un ruido en el otro lado de la calle le sobresalta y desenfunda el arma. Abrigado con una espesa capa, el soldado enemigo estalla en una gran carcajada, es Soleràs (Oriol Pla), su compañero del alma.
¿Qué hace en el lado enemigo? Como en el Tercer hombre cuando Josep Cotten descubre a Orson Welles en la Viena devastada, nuestra Incerta Glòria es una historia de amistad profunda que choca también con las éticas confrontadas de los protagonistas. Repetimos varias veces las carcajadas de Soleràs para que hiera la risa, todavía más. Es el ritual del silencio sepulcral que exige el técnico de sonido. Cenamos bajo el toldo y  ha caído la noche y recomienza el rodaje: ¡Acción! ¡Cortar! ¡Buena! No pierdo de vista a Agustí más tranquilo pero que comienza acusar, como todo el equipo, los días y días de rodaje. Me cierro en el improvisado despacho de producción para repasar una y otra vez los números con Aleix y Gaiska, el socio aragonés, hasta que oímos aplausos. Se acabó por hoy.
Me duele dejar Belchite sin una caminata por la larga calle destripada del pueblo. Se han apagado los focos y una luna mora luce nítida sobre mi cabeza. ¡Cómo se acostumbran los ojos a la oscuridad! Bajo la bóveda del cielo ando y ando y las voces del equipo languidecen. Los espectros de los edificios con el silencio de la noche impresionan aún más. ¡Parece mentira que allí hubiera habido tanta vida! Tropiezo con unas escaleras que me conducen al interior de la iglesia del pueblo, la reconozco por los arcos y por la bóveda derrumbada que como una inmensa boca redonda deja ver el cielo limpísimo moteado de estrellas. ¡Qué infinidad tiene el momento! Me suena el móvil y me asusta. Es María. -¿Isona dónde estás? ¡Cierran el portón y todo el mundo está fuera! ¡Lo sabía!- Ahora sí que enciendo la linterna del móvil para rehacer el camino corriendo y no tropezar en el último tramo con los objetos quemados que hemos esparcido por el suelo, libros, sillas, partes de carros, voy el lado republicano del pueblo, aquí no dudo.
Al día siguiente volvemos a Barcelona y cruzamos la carretera bordeando los kilómetros y kilómetros de la piel de elefante de los Monegros. No se puede no querer a los Monegros con esta rotundidad pétrea que no olvidaremos, como no olvidaremos el apoyo incondicional de las autoridades y la población aragonesa que han hecho de Incerta Glòria su película. Ahora terminaremos de rodar en Cataluña a partir de la próxima semana. Y las escenas que vienen son un trabajo enorme, ¡un reto que deseamos con toda nuestra alma!


Isona Passola

                                                                           

dimecres, 8 de juny de 2016

VISITA AL RODATGE

Visita al rodatge.

La setmana passada vaig assistir al rodatge d'Incerta Glòria. Vam arribar al vespre, la nit a punt de caure sobre un cel aragonès tan nítid que gairebé semblava més palpable que el terra que trepitjàvem. Arraulit a sota, en l'espai encongit d'unes trinxeres, hi havia un dels escenaris de la pel·lícula. En aquell cau –era la sensació que produïa la zona de rodatge– es movien sense interrupció prop de cent persones, tècnics de tota mena equipats de cap a peus com una cordada d'escaladors. S'ha de dir que arribàvem en mal moment: un dels dos càmeres, el que duia l'equip a l'esquena, s'acabava de trencar una cama baixant els graons de la trinxera. Tot i que per descomptat el rodejaven esperant l'ambulància, al voltant seguia el moviment, formiguer sempre en acció, adaptant-se als accidents i als imprevistos.

Després de sopar amb cinquanta soldats –l'escena era curiosa– la Isona ens va avisar que continuaven el rodatge. Ens vam ficar de puntetes a les trinxeres per veure de prop l'escena següent. Espiàvem els actors per l'obertura d'un dels amagatalls. "Sí, senyor!" anàvem sentint mentre l'Oriol, dins de la trinxera, aixecava la mà fent un salut militar. Des de fora, gairebé em semblava assistir a aquells jocs en què els nens, en un racó del pati, s'inventen pel·lícules senceres. Però quan vam pujar a veure el rodatge per la pantalla de control, aquell espai tan recollit i menut va tornar-se de cop immens, solemne. L'Agustí anava amb compte de no filmar angles, per no tallar-lo, i clavava la càmera a les cares inquietes dels soldats, creant la impressió d'un fora de camp molt més ampli del que en realitat era.

De sobte vaig entendre que el cinema també era enginy, màgia invisible. El Mèlies, ara que hi penso, va ser un gran il·lusionista. Les pel·lícules no es roden en immensitats, sinó que aconsegueixen fer-nos imaginar immensitats darrere de la finestra menuda per on les mirem. A l'altre cantó de la finestra hi ha el rum-rum humà que coneixem, un intel·ligent equip de formigues que dibuixen panorames.

Aina Bonet, besnéta de Joan Sales.


---------------------------------------------------------------------------------------------------------------


Visita al rodaje de la bisnieta del autor de la novela.

La semana pasada asistí al rodaje de Incerta Glòria. Llegamos por la noche, la noche a punto de caer sobre un cielo aragonés tan nítido que casi parecía más palpable que el suelo que pisábamos. Acurrucado debajo, en el espacio encogido de unas trincheras, había uno de los escenarios de la película. En aquel agujero- era la sensación que producía la zona de rodaje- se movían sin interrupción cerca de cien personas, técnicos de todo tipo equipados de pies a cabeza con cuerdas de escaladores. Hay que decir que llegábamos en mal momento: uno de los dos cámaras, el que llevaba el equipo a la espalda, se acababa de romper una pierna bajando los escalones de la trinchera. Aunque por supuesto lo acompañaban los del equipo esperando la ambulancia, alrededor seguía el movimiento, con el hormiguero siempre en acción, adaptándose a los accidentes y a los imprevistos.
Después de cenar con cincuenta soldados- la escena era curiosa- Isona nos aviso que el rodaje continuaba. Nos metimos de puntillas en las trincheras para ver de cerca la escena siguiente. Espiábamos a los actores por la abertura de uno de los escondites. “¡Sí, señor!” íbamos oyendo el diálogo mientras Oriol, dentro de la trinchera, levantaba la mano haciendo un saludo militar. Desde fuera, casi me parecía asistir a aquellos juegos en los que los niños, en un rincón del patio, se inventan películas enteras. Pero cuando subimos a ver el rodaje por la pantalla de control, aquel espacio tan recogido y pequeño se volvió de repente inmenso, solemne. Agustí iba con cuidado para no filmar ángulos, para no cortarlos, y clavaba la cámara en las caras inquietas de los soldados, creando la impresión de un fuera de campo mucho más amplio de lo que en realidad era.
De repente entendí que el cine también era ingenio, magia invisible. Mèlies, ahora que lo pienso, fue un gran ilusionista. Las películas no se ruedan en inmensidades, sino que consiguen hacernos imaginar inmensidades detrás de la ventana pequeña por donde las miramos. En el otro lado de la ventana conocemos, un inteligente equipo de hormigas que dibujan panoramas.


Aina Bonet, bisnieta de Joan Sales.




Fotos de "yocasting" i Ale Dardik

dilluns, 30 de maig de 2016

RODATGE D'INCERTA GLÒRIA

Rodatge d'Incerta Glòria.

Aquells que són fans de la novel.la INCERTA GLÒRIA que en són molts arreu del món, saben que no és només una novel.la, sino moltes novel.les i és justament aquesta riquesa el que l'ha feta cèlebre. Per tant conté moltes pel.lícules possibles  i les pel.lícules duren a tot estirar, dues hores. El guionista ha de triar el camí que li sembla més cinematogràfic i que més pot encaixar amb el tarannà del director perquè es faci seva la història. Tot això ho debatiem amb la Coral Cruz, la guionista i l'Agustí al pati de Massa d'Or hores i hores delicioses mentre queien les tardes de totes les estacions. Quins personatges no hi podran ser si triem aquest fil narratiu o aquest altre? pobre Cruells, no és a la pel.lícula!

En Joan Sales deia el 1956: "Busquem la Glòria en moltes coses però, sobretot, en l'amor". I és clar, la pel.lícula d'Incerta Glòria serà també d'amor. Però no amb un final feliç d'aquells on  l'espectador es queda amb el petó que ho resol tot sino just després del petó quan comença la vida real de l'amor amb tanta dificultat i tanta contradicció que acaba donant sentit a aquella altra frase tan enigmàtica del mateix Sales que diu que " la millor guerra és la que es perd". Potser perquè perdre guerres-guerres o guerres d'amor és el que t'acosta a la feliç complexitat de la vida i té la fa més lúcida, més rica, més generosa, en definitiva més cinematogràfica.

Tot això ho recordava emmig del rodatge a la vila aragonesa d'Angüés en una escena bellíssima que passa al front. Els d'efectes especials ja han omplert d'espuma la plaça i la neu hi és impoluta, els focos donen una llum de lluna blanca-blava que ho inunda tot. Un grup d'oficials celebren la nit Nadal a la cantina i entonen cançons que arriben a fora a través dels vidres entel.lats i llavors veiem ben abrigats en Lluís, la Trini i en Ramonet, que arrossega un cavall de cartró, cap a la festa. Tota la protecció de l'amor del grup familiar en aquest blanc trajecte. Un cop dins la cantina aquesta màgia s'esfondrarà: la Trini sabrà que el seu home li és infidel i a fora gela fort.

 Isona Passola


---------------------------------------------------------------------------------------------------------------


Rodaje de Incerta Glòria.

Aquellos que son fans de la novela INCERTA GLÒRIA que son muchos alrededor del mundo, saben que no es tan sólo una novela sino muchas novelas y es justamente esta riqueza lo que la ha hecho célebre. Por lo tanto contiene muchas películas posibles y las películas duran como mucho, dos horas. El guionista tiene que elegir el camino que le parece más cinematográfico y que además puede encajar con el talante del director para que haga suya la historia. Todo esto lo debatíamos con Coral Cruz, la guionista y Agustí en el patio de Massa D`Or horas y horas deliciosas mientras caían las tardes de todas las estaciones. ¿Qué personajes desaparecerán si elegimos este hilo narrativo o este otro? ¡Pobre Cruells, no está en la película!
Joan Sales decía en 1956: “Buscamos la Glòria en muchas cosas pero, sobre todo, en el amor”. Y claro, la película de Incerta Glòria será también de amor. Pero no con un final feliz de aquellos donde el espectador se queda con el beso que lo resuelve todo sino justo después del beso cuando empieza la vida real del amor con tantas dificultades y tantas contradicciones que acaba dando sentido a aquella otra frase tan enigmática del mismo Sales “la mejor guerra es la que se pierde”. Quizás porque perder guerras-guerras o guerras de amor es lo que te acerca a la feliz complejidad de la vida y te la hace más lúcida, más rica, más generosa, en definitiva más cinematográfica.
Todo esto lo recordaba en medio del rodaje en la ciudad aragonesa de Angüés en una escena bellísima que pasa al frente. Los de efectos especiales ya han llenado de espuma la plaza y la nieve está impoluta, los focos dan una luz de luna blanca-azul que lo inunda todo. Un grupo de oficiales celebran la noche de Navidad en la cantina y entonan villancicos que llegan a través de los cristales y entonces vemos bien abrigados a Luis, Trini y Ramonet, que arrastra un caballo de cartón, hacia la fiesta- Toda la protección del amor del grupo familiar en este blanco trayecto. Una vez dentro de la cantina esta magia se derrumbará: Trini sabrá que su hombre le es infiel y fuera, hiela fuerte.


Isona Passola.





dilluns, 9 de maig de 2016

ARRENCA EL RODATGE D'INCERTA GLÒRIA


Arrenca el rodatge d'Incerta Glòria.

Quan la corrúa de camions surt del magatzem de producció del carrer de la Granada cap a Osca carregada de vestits de soldat, de mobiliari, d'armament, de capses de maquillatge i de perruqueria saps que finalment, comença el camí de no retorn d'una pel.lícula. Però fins que no es roda el primer pla, fins que el  so de la claqueta i el crit d'acció no ressonen per primera vegada emmig del silenci espectral de tot l'equip no saps que allò que algun dia va ser una idea, només un suggeriment, una possibilitat remota, ara serà una realitat palpable que es dirà Incerta Glòria, que la va escriure Joan Sales i que la dirigeix Agustí Villaronga i si surt bé, pot trasbalsar les emocions de la gent i si encara surt més bé, pot capgirar situacions col.lectives.

Aquest és el privilegi del productor que un cop ha ideat, dissenyat i finançat el projecte, pot prendre'n distància per uns moments i respirar més tranquil després de la primera però definitiva etapa per arrencar el rodatge. Respirar feliç, això és el que faig jo ara, enfilada en un campanar de la Cartoixa de Monegros envoltada d'aquest paisatge terrós i magnífic i veient el formigueig de gent fent la seva feina amb una disciplina de rellotge, els elèctrics muntant focus, els atrezzistes col.locant objectes, els actors assajant els moviments; aquest  moment fugaç, fa que el productor és es senti el creador totpoderós que ho ha fet posssible i uns segons després es senti la peça minúscula d'un engranatge perfecte on cadascú de l'equip està donant el millor de si mateix amb el convenciment que d'allà en sortirà l'art. Una pressió lleu a l'esquena del director, tots immòbils davant del monitor que reflecteix el que enquadren les càmeres i acció! En Marcel Borràs de soldat republicà, tímid, mira atrapat com un insecte en una teranyina, la bellesa madura i inquietant de la Núria Prims, il.luminada amb espelmes pel J.M Civit, la Carlana del castell que li farà trontollar els principis inamovibles que tenia abans d'esclatar la guerra que, com totes les guerres, ho capgira tot treient de les situacions límit a que sotmet els éssers humans  allò de pitjor que tenen i allò de millor, també. Arriben els cavalls que muntaran els dos amics, en Lluís i en Soleràs quan cau la tarda aragonesa, rogenca i l'equip es retira fatigat i feliç fins a demà quan despunti el sol per començar el segon dia de rodatge d'aquesta Incerta Glòria que ja és pel.lícula.

                                         
Isona Passola


---------------------------------------------------------------------------------------------------------------


Arranca el rodaje de Incerta Glòria. 

Cuando la hilera de camiones sale del almacén de producción de la calle de la Granada hacia Huesca cargado de uniformes militares, mobiliario, armamento, cajas de maquillaje y peluquería sabes que finalmente, comienza el camino de no retorno de una película. Pero hasta que no se rueda el primer plano, hasta que el sonido de la claqueta y el grito de acción no resuenan por primera vez en medio del silencio espectral de todo el equipo no sabes que aquello que algún día fue una idea, tan solo una sugerencia, una posibilidad remota, ahora será una realidad palpable que se llamará Incerta Glòria, que la escribió Joan Sales y que la dirige Agustí Villaronga y que si sale bien, puede descolocar las emociones de la gente y si todavía sale mejor, puede trastocar situaciones colectivas.  
Este es el privilegio del productor que una vez ha ideado, diseñado y financiado el proyecto, puede tomar distancia por unos momentos y respirar más tranquilo después de la primera pero definitiva etapa para arrancar el rodaje. Respirar feliz, eso es lo que hago yo ahora, subida en un campanario de la Cartuja de Monegros rodeada de este paisaje reseco y magnífico y viendo el hormigueo de la gente haciendo su trabajo con una disciplina de reloj, los eléctricos montando focos, los attrezzistas colocando objetos, los actores ensayando movimientos; estos momentos fugaces, hacen que el productor se sienta el creador todopoderoso que lo ha hecho posible y unos segundos después se sienta la pieza minúscula de un engranaje perfecto donde cada uno del equipo está dando lo mejor de sí mismo con el convencimiento de que de allí saldrá arte. Una presión leve en la espalda del director, todos inmóviles delante del monitor que refleja lo que encuadran las cámaras y ¡acción! Con Marcel Borràs de soldado republicano que, tímido, mira atrapado como  un insecto en una telaraña, la  belleza madura e inquietante de Núria Prims, iluminada por la luz de las velas por J.M Civit, la Carlana del castillo que le hará tambalearse los principies inamovibles que tenía antes de estallar la guerra que, como todas las guerras, lo cambia todo sacando de las situaciones límite a que somete a los seres humano lo peor que tienen y lo mejor, también. Llegan los caballos que montan los dos amigos, Luis y Soleras cuando cae la tarde aragonesa, rojiza y el equipo se retira fatigado, y feliz hasta mañana cuando despunte el sol para empezar el segundo día de rodaje de esta  Incerta Glòria que ya es película.


Isona Passola










dilluns, 18 de març de 2013

La SOCIETAT CIVIL fa possible L'ENDEMÀ











Isona Passola molt emocionada diu: “estem gratament sorpresos per la resposta de la ciutadania a la proposta de L’ENDEMÀ. És una constatació del moment tan engrescador i esperançador que viu el País. Per a nosaltres, a més d’una alegria, poder tirar endavant L’ENDEMÀ representa un repte i un compromís amb tots els qui han dipositat la seva confiança amb nosaltres alhora que ens esperona”.

Mitjançant el procés de micro mecenatge L’ENDEMÀ ha assolit la xifra de 348.830€ gràcies a l’aportació de 8.101 mecenes. Això és una fita a nivell europeu, doncs mai abans s’havien superat els 153.000€.

Ja que el pressupost de la pel·lícula és de 600.000 € s’està treballant per cobrir la resta del finançament amb co-productors i compte-partícips, que faran possible, no només la producció, sinó la seva màxima difusió.

El canal de comunicació des d’on es podrà seguir el procés de producció de la pel·lícula i es podrà seguir col·laborant-hi és: www.lendema.cat 

dimecres, 27 de febrer de 2013

L’ENDEMÀ, de Isona passola, presenta el primer teaser per arribar als 300.000 a Verkami


L’ENDEMÀ només serà possible amb aportacions privades. Isona Passola presenta el primer teaser de L’ENDEMÀ per aconseguir 300.000 € a través de micromecenatge.

La campanya de micromecenatge de la pel·lícula-documental L'ENDEMÀ, que dirigirà Isona Passola, passa l'equador de la campanya al portal català Verkami havent superat els 180.000 € i els 4.000 mecenes, convertint-se en la campanya de crowdfunding més exitosa d'Europa.

El cost de la producció de L'ENDEMÀ és de 600.000€ i, davant les dificultats que suposa finançar la pel·lícula a través dels canals tradicionals del món audiovisual, ja que l'administració no hi pot destinar recursos, la directora Isona Passola proposa una nova fita: arribar als 300.000 € d'aquí al 16 de març, el darrer dia de la campanya a Verkami. Per potenciar aquesta nova fita, ha presentat el primer teaser de L’ENDEMÀ on s’hi presenten algunes de les preguntes més rellevants que respondrà la pel·lícula. A banda d'aquest mecenatge popular, el projecte cerca grans donants que puguin ajudar a completar el pressupost, comptant ja amb aportacions de diversos socis del Cercle Català de Negocis. Isona Passola preveu que L'ENDEMÀ només serà possible amb aportacions privades.

L'ENDEMÀ serà la pel·lícula sobre l'Estat que podem construir els catalans que volem un país nou, radicalment democràtic, cohesionat socialment, amb progres econòmic i amb projecció internacional, amb arguments tècnics i definitius que serveixin de píndoles contra la por de decidir-se pel SÍ.

Podeu veure el vídeo a: